Promo banner TVSC

Quan el futbol ho era quasi tot


El seguiment i la pràctica del futbol a principis dels anys seixanta em porta molts records, uns com a jugador, altres com a seguidor del primer equip aleshores Club Sportiu Sant Cugat.


josepcabrerizo-model-opinio

Com a jugador vaig formar fila amb l’únic equip infantil que tenia el club. No era com avui que hi ha tants equips i jugadors. Tenia de companys el Tinet, l’Amadeu, el Ton, el Cusó, el Carles Munuera, el Rafel, els germans Caselles… I amb quina il·lusió sortíem al camp! Sobretot el dia que fèiem el preliminar del primer equip. Ho recordo per situacions curioses, com ara el moment de posar-me les mitgetes i les botes. Avui potser ja no se’n diu així, han canviat tantes coses… Hi ha dies que encara em sembla sentir aquella olor de vell i romànic que feien els vestuaris. Olor que alhora es barrejava amb la dels estris del massatgista. El que no tenia remei eren els vestuaris, es podia dir que eren d’un altre món. Per no tenir, no tenien ni aigua calenta i encara menys calefacció. Per això els pantalons i el mallot els portava posats de casa. Parlo de principis dels anys seixanta. Eren unes instal·lacions amb pocs al·licients per a la pràctica de l’esport. Per contra, el que sí que estava ben dotada era la megafonia del camp. Quina potència!!! Els altaveus els posava l’empresa Zemog i es podia dir que mig poble s’assabentava de l’alineació del Sant Cugat sense moure’s de casa: Ramírez, Llorenç, Lopez, Bages, Farres… Altaveus que un cop penjats a dalt del marcador feien de separació entre el que era el camp de futbol i una pista de bàsquet que completava les instal·lacions esportives municipals del poble. La zona del bar era una garita de l’època que gestionava l’home que també es cuidava de pintar les ratlles del camp. Recordo que ho feia amb una regadora. I és clar, les ratlles sortien com sortien, però les ganes de voler-ho fer bé hi eren, ningú li discutia.

CAMP DE FUTBOL MONESTIR 2
Antic camp de futbol de darrere el Monestir. Fotos de J. Cabanas

Aquell any 1960 la principal distracció que tenien els santcugatencs era anar al futbol o al cinema, o a ballar a la pista de La Unió, això sé, ben mudats i perfumats. El Floid i el Varon Dandy en certa manera suplien els desodorants d’avui, que encara no s’havien inventat. Un cop empolainats podien triar entre anar a veure una doble sessió de cinema i NO-DO al Principal (algun dia parlaré del Principal) o bé un partit de futbol. Partits, alguns, d’una gran rivalitat, com era el cas d’un Sant Cugat – Rubí que en més d’una ocasió van acabar a corredisses camps a través. Aquell temps tot era possible. Fins i tot que l’Ajuntament ja tingués previst fer uns nous vestuaris més adequats a les demandes del moment. El Sant Cugat havia aconseguit pujar de categoria, ni més ni menys que a la tercera divisió nacional. Categoria que només va poder mantenir una temporada. Ho recordo per les sortides que feia el club amb autocar amb l’empresa Sant Pancras. El lloc de trobada sempre era davant el sortidor de benzina de la plaça Octavià. Que per cert, era l’únic que hi havia en tot el poble. Això dona idea del nombre de cotxes que corrien per Sant Cugat. Una d’aquelles sortides va ser per visitar les caves Recaredo a Sant Sadurní d’Anoia.

Un altre aspecte important d’aquelles instal·lacions era la seva ubicació. Estaven on avui hi ha la Casa de Cultura a tocar del Monestir. Els vestuaris si bé eren tercermundistes no eren el pitjor que tenien, el pitjor era el terreny de joc, de sauló compactat i dur com una pedra. Fet que provocava que els jugadors acabessin els partits sempre plens de nafres. L’Ajuntament, però, ja feia tasques de manteniment, tapava els clots i feia regar el camp, però ho feia només quan era per jugar-hi partit de Festa Major i algun esdeveniment important. A les hores, recordo que sortia una mena de brigada municipal (estalvio fer cap valoració del personal que la componia, només diré que a tots els pobles hi havia personatges tan singulars) que acompanyaven el parc mòbil. Un camió Ebre que el feien servir per a tot. De fet, va ser el primer vehicle de recollida d’escombraries al municipi. Aquell vehicle va servir per a tot, també per regar el camp de futbol donant voltes fins que esgotava l’aigua que omplia l’escorxador i que estava a tocar de l’entrada al camp. A l’altra punta hi havia el cementiri municipal. Circumstància que provocava, quan hi havia un enterrament, un fet curiós. La gent que venia de fora i anava a futbol es barrejava amb la gent que anava a l’enterrament. Es podia dir que la trilogia intimatòria semblava perfecta per atemorir al contrari abans de començar els partits. Església i escorxador per un costat i cementiri per l’altre… Tot allà mateix.

INFANTIL 59-60

Equip infantil del Sant Cugat. Temporada 1959-1960. Fotos de J. Cabanas

De records també en tinc dels entrenadors que vaig tenir. Sobretot un que tenia el mal costum de no cridar-me mai pel meu nom, em deia nen. Nen aquí nen allà, nen fes això, nen fes allò, i a mi això en feia una ràbia… És clar que com era el meu pare, no em tocava més remei que callar i jugar. El meu pare, l’Àngel Cabrerizo va portar l’equip de l’infantil del Sant Cugat a jugar una final catalana a l’antic camp de la Creu Alta del Centre d’Esports Sabadell. Al principi no vam tocar bola, el camp era d’herba i vam estar més temps per terra que drets. En aquells temps no teníem botes adequades, i vam jugar amb les úniques disponibles. Alguns fins i tot amb sabates de carrer. Ho he dit ja abans, eren uns altres temps, i res ens va parar. El fet de jugar en un terreny on jugaven equips de primera divisió ens va ajudar a donar-li la volta a un partit que teníem perdut i que vam acabar guanyant a la tanda de penals.

Les reunions de junta recordo que es feien a cal Garriga, restaurant que estava a les voltes del carrer Major. Era la seu del club. El meu pare aquells anys feia de secretari del club, mentre redactava les actes jo m’adormia a la taula del costat esperant l’hora de marxar. Un dels records que guardo amb més enyorança d’aquella època és la música que sonava per la megafonia en cada partit. Com que el Sant Cugat no tenia himne, posaven sempre la mateixa cançó, Luna de Miel de Gloria Lasso. Avui, tot i el temps que ha passat, aquesta cançó cada cop que la sento em fa pessigolles. Fins al punt que l’he convertida en la cançó de la meva vida.

Deixa un comentari