Promo banner TVSC

Publicitat

Pel març, Sant Medir


josepcabrerizo-model-opinio
La diada de Sant Medir ha estat escollida en més d’una ocasió per l’ajuntament per fer “feines de jardinera i enderrocament” aprofitant que els santcugatencs érem de romeria.

Amb l’arribada del 3 de març, diada de Sant Medir, molts santcugatencs ens disposem a continuar amb la tradició, uns plantant faves a l’hort de casa, i altres anant a peu fins a l’ermita del sant. Que per cert, trobo que cada any em queda més lluny. No tindré més remei que fer-m’ho mirar. També hauria de fer-me mirar el dilema que se’m planteja amb la roba: què em poso? Si fa fred, tinc por de passar calor, si fa calor, ens preocupa el fred que pugui fer. El temps ja ho diuen: és boig, és imprevisible, és canviant. Fins al punt que he vist peregrins arrodonint la festa a la platja de la Barceloneta, altres pujant fins al cim del Tibidabo.

foto-santmedir-dreta
Foto arxiu JMC

Sobre el 3 de març hem tingut també diades memorables; de pluja, de neu, i altres com focs de campanya. El 1967 tenia disset anys, recordo que a la vigília un grup de joves fins i tot vam estar envoltats per la Guàrdia Civil. Ells abrigats amb capes de llana i fusell a l’espatlla, nosaltres primer cantant i després dormint. Tot plegat només érem un grup de joves aficionats a cantar cançons de folk i de protesta al voltant del foc. Aquell ambient feia sentir-nos Bob Dylan i Joan Báez. Tanco els ulls i sento l’acompanyament de les guitarres… I la mirada d’aquells homes que no deixaven de ser estranys amb la gaveta al cap i una manta zamorana a les espatlles. Segur que també se’n deuen recordar, van passar la nit del lloro.

La diada de Sant Medir ha estat escollida en més d’una ocasió per l’ajuntament per fer “feines de jardinera i enderrocament” aprofitant que els santcugatencs érem de romeria. Així es van tallar els arbres del Parc Central l’any 1992, feien nosa. Abans l’alcalde Barnils ja havia fet enderrocar part de la muralla de darrere el monestir, també feia nosa.

Podem dir doncs que hem passat d’un extrem a l’altre, amb mànigues de camisa i amb coll alt, sempre regirant els armaris i fent-nos la pregunta trampa: “què em poso”. Sempre amoïnats pel temps que havia de fer. Si després si el feia o no, ja no depenia de nosaltres. Que amb bona fe i amb entusiasme hem carregat tots els anys amb cistells i motxilles el que mana la tradició, fer foc i coure a les brases carn i botifarres. I ballar un parell de sardanes després de comprar la fava i la medalla del sant. Per si de cas, sempre podem posar-hi un ciri per demanar que el temps no ens espatlli la festa. Sant Medir segurament hi pot fer molt al respecte, més que no pas els homes del temps d’avui en dia que no poden negar la col·laboració que reben del frare del calendari. Quan se li aixeca la caputxa és que farà bon temps, quan la baixa, pluja o vent. Així qualsevol, fins i tot jo podria fer les previsions. Però bé, no perdem el temps en endevinalles i anem al gra, fem memòria, que d’això es tracta.

foto-santmedir-esquerra
Foto arxiu JMC

La gent que som de poble, i jo me’n considero, solem tenir una fixació en el mes de març. El calendari diu que si fa calor, pot ploure a bots i barrals. I si fa fred i ens agafava desprevinguts i amb mànigues de camisa, compte, suada i constipat segur. Encara pot nevar. És clar que això no passa tots els anys. Només de tant en tant i en comptades ocasions, que són les que confirmen que el temps és d’allò més imprevisible. La dita popular ho deixa clar, del mes de març no ens en podem fiar: “Març, marçot, mata la vella i la jove si pot”. La gent gran al març li té un gran respecte. I una manera de demostrar-ho és creure que pot caure un aiguat en qualsevol moment com aquell que va inundar cases i baixos. O una nevada com la d’aquell any que ningú es va atrevir a anar a Sant Medir quan si anava amb carro… O una de més recent, la nevada del 1993, diada de Sant Medir, que va obligar a suspendre tots els actes, inclús l’estrena de la nova campana de l’ermita.

Enguany es complirà el 26è aniversari de la seva col·locació per la Penya Regalèssia. Quina vocació la d’aquell grup de “joves” que amb tradició o sense, han fet de l’ermita de Sant Medir el refugi de totes les seves penes, i alhora també bressol dels seus ideals. Bona festa i compte amb el març que com és tan imprevisible també és possible que faci un dia espatarrant.

Deixa un comentari