Promo banner TVSC

La nit de Sant Joan

josepcabrerizo-model-opinio
Un tros de fusta era un tresor, i si podia ser la taula vella que somiava en Joan Manuel, aleshores erem els més feliços de la festa.

lanitsantjoan
Quants més trastos vells, més gran era el foc de Sant Joan

L’altre dia passejant pel meu carrer, al costat d’uns contenidors, quatre cadires velles em van fer recordar la lletra de la cançó “Per Sant Joan” de Joan Manuel Serrat. Vaig estar a punt d’emportar-me-les a casa, ja que s’acosta la nit màgica que envolta molts records de la meva infantesa. La revetlla de Sant Joan és d’aquelles nits màgiques que neixen al carrer, amb els amics, amb les trobades a la fresca amb la família. La cançó comença dient:

Un vespre quan l’estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s’alçava una foguera per Sant Joan.

Amb els amics fèiem la foguera a ple carrer, no ens calia posar sorra, el llit ja era de terra, i la llenya i trastos vells feien pila. Tanta que el temor a que no ens la pispessin era el nostre mal son, i el pitjor, que ens la cremessin abans d’hora. Que també podia passar. Hi havia rivalitat entre colles dels carrers que molts cops acabava amb guerra de pedres.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Quanta raó, llavors un tros de fusta era un tresor, i si podia ser la taula vella que somiava en Joan Manuel, aleshores erem els més feliços de la festa. Nosaltres també anàvem de casa en casa demanant tot allò que feia nosa i que a nosaltres ens servia per fer la millor foguera de la nit. Recordo un any unes cadires atrotinades sense cul, i un llit turc amb només tres potes. Aquella andròmina per a nosaltres va ser un tresor de veritat, la vam fer servir per transportar llenya com si fóssim “camillers”. Fins que vam arribar a posar-ne tanta, que no va aguantar el pes i va acabar partit per la meitat.

Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire de les llàgrimes
que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son…

encesa-foguera
L’encesa de la foguera era el moment més esperat

A aquella edat no passàvem de ser uns perfectes trinxeraires que amb prou feines teníem onze o dotze anys. Recordo la nit de Sant Joan per les malifetes, fèiem tota mena d’invents amb la pólvora que trèiem dels petards. Amb quatre llaunes i un grapat de piules érem els reis de la festa. Però el que recordo amb més enyorança són les tertúlies a la fresca que feien després de sopar els meus pares i els veïns. En aquells temps es podien fer rotllanes en ple carrer, no passaven cotxes, les gandules no feien nosa. I les síndries es mantenien fresques dins una portadora.

Els anys m’han allunyat del meu carrer
i s’han perdut aquells companys de joc.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s’hagués cremat al foc
de Sant Joan.

Han passat els anys, i amb aquest passar he perdut companys i records. Uns perquè han fet les seves vides en altres topants, marxant del carrer i deixant enrere aquells anys en què tot semblava tenir una dimensió adequada a l’edat. Altres perquè ens han deixat massa aviat. Perdent, com diu la lletra de la cançó, records cremats en una d’aquelles fogueres que van omplir les nits de Sant Joan de fa anys.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els ‘nanos’ collint llenya pel carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

D’innocència és plena la màgia de la vida. Quan aquesta es manifesta és senyal que no existeix amargor pel temps passat. Recordo de més gran els primers anys de joventut, les primeres revetlles, els primers guateques, les primeres mirades, les primeres manetes, els primers petons. Si un tros de fusta és tornar al començament, jo també vull un tros de fusta per cremar.

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré don pugui, com ahir,
com si no n’hi hagués d’altra.
Jo he sigut com vosaltres.
No vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor.

Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.

Deixa un comentari