Promo banner TVSC

Els nous barris

josepcabrerizo-model-opinio
He vist néixer i créixer els nous barris de Coll Favà i Volpelleres quan a aquests encara ningú en deia el barri de Coll Favà o Volpelleres, sinó el camp de la figuera, el camp del Perolet o camí antic de Sabadell. I també camí de can “Gurpalleres”, sempre enfangat, sempre terrós per les roderes dels carros i per l’aigua que deixava anar la ceràmica Alexander. Feien rajoles i les rampoines anaven a parar al pas de la riera. Era com una mena d’abocador… Com han passat els anys…! Com ha canviat tot. Per més que intento adaptar-me al que veig, la veritat és que no ho aconsegueixo. Cada vegada que passo per Francesc Macià no puc evitar recordar on hi havia les millors pruneres, i si canvio de carrer sembla que estigui veient la vinya que feia el millor raïm. El més bo. Fins i tot recordo aquells racons de la riera sota el pont de Can Vernet on les granotes saltaven com llagostes. I la por, aquella por que em feien les libèl·lules que mai em vaig atrevir a tocar, els hi dèiem estiracabells, també espiadimonis.

FOTO-COLL-FAVA
Foto arxiu JMC, inici de les obres del barri de Coll Favà

Tot això ho sé perquè de petit vaig viure al barri del costat, al Poble Sec. No sé per què li deien Poble Sec, si hi havia aigua per tot arreu. Fins i tot hi havia un dipòsit elevat de grans proporcions que servia per subministrar aigua a les cases. Aleshores la majoria no teníem aigua corrent com passa avui. L’aigua ens era subministrada dels pous de cal Lluch, un rajolí cada dia. I així de mica en mica em vaig anar fent al carrer, era el meu lloc preferit per jugar. També ho eren les vinyes i els camps del voltant. Fins que em va arribar l’hora de començar a treballar: ho vaig fer amb el meu pare al taller que teníem al capdavall del carrer Sant Juli. Fèiem teixits de canyes, feina molt dura, sobretot els hiverns. Puc dir doncs que em coneixia cada racó i topants d’aquelles terres i que mai em vaig parar a pensar què hi hauria un demà, que vindria per canviar-ho tot.

Vindrien nous temps, bufarien nous aires que convertirien vinyes i sembrats en els nous barris, però avorrits. Barris sense prunes, ni raïms ni granotes. Ni el taller del meu pare. Només cotxes i més cotxes, ciment i més ciment, i uns quants arbres per fer-hi verd, arbres mal escollits i problemàtics a més no poder.

Sobre aquelles terres existeix un fet que mereix ser destacat. Un bon dia van servir d’inspiració al director de cinema F. Rovira Beleta l’any 1951 per rodar-hi una pel·lícula, ni més ni menys que sobre el Ball del Paga-li Joan. A la pel·lícula hi van intervenir gent del poble i es va gravar en exteriors reals. Llàstima que aquests també van acabar desapareixent. Per sort, guardo una còpia d’aquella pel·lícula i puc tornar a visionar imatges que avui ja no existeixen, algunes de ben curioses, altres colpidores.

Dos barris sense ànima, Coll Favà i Volpelleres

Amb el pas dels anys he vist caure igual que fitxes de dòmino tots aquells referents que en certa manera han omplert de records la meva vida. El primer a caure va ser la masia de Volpelleres, deien que la més maca de tot el terme de Sant Cugat. Va ser un fet insòlit, un fet en el qual es va valorar més la part estètica a l’ètica i avui seria impensable que tornés a passar. Va caure la masia i va caure també bona part del bosquet per fer-hi l’escola Pins del Vallès. També va caure l’entrada a la mina d’aigua que arribava fins al Monestir. En més d’una ocasió, amb la colla del carrer ens hi havíem endinsat un bon tros per aquell túnel, fins que l’aigua ens arribava als genolls. Ignoro si la mina s’ha conservat o no. Del que sí que estic segur és la barrera ferroviària que demanava pas. Va tardar, però al final va vindre per quedar-se, i mentre això passava va servir perquè hi circulessin trens de mercaderies i el pas del comboi de residus nuclears. No va ser fins a l’any 1992 quan van començar les obres d’urbanització de Coll Favà: nous carrers, noves avingudes, ah! I nous parcs, és clar. Per contra, van desaparèixer les vinyes, els horts i el vell camí de Sabadell que antigament naixia a tocar del camí d’en Xandri, avui anomenat carrer de Castillejos. No en va quedar res, ni tan sols un petit detall. Altres, que també van desaparèixer, van ser els cultius de maduixes que es cultivaven en hivernacles poc vistosos davant del camp de la figuera. I també tots els horts de productes de proximitat o de quilòmetre zero, tan actuals avui en dia. Verdura que un seguit de pagesos cultivaven al voltant del pont de Can Vernet i que venien a plaça com la cosa més natural.

En definitiva, i per acabar, cada cop que passo pels barris de Coll Favà i Volpelleres no puc fer veure que no hi veig. Per molts cotxes i ciment que trobi, continuaré veient vinyes i gripaus.

Dibuix de JM Cabrerizo

 

Deixa un comentari