Els calaixos dels records

Aquests dies es comenta que per fi tindrem a Sant Cugat una casa museu dedicada al còmic. Notícia que per cert no és nova.  Fa anys que de tant en tant surt a la llum i treu el cap com si fos una marmota.

Aquest cop, això del museu del còmic sembla que va de debò.  Si més no, donem una ullada a la pancarta  que penja de la façana de l’antiga seu de l’Ateneu, a la plaça Pep Ventura, el que hi diu no deixa dubtes: “Futur museu del còmic” queden clares, doncs, les intencions.  

Com a fet curiós, val a dir que on es vol fer l’esmentat museu sembla ben bé la casa idònia tenint en compte el pintat que han deixat a la façana els antics llogaters. Amb franquesa, atrevit ho és  i revolucionari també, com a mínim trenca la paleta de colors impersonals a què obliga la normativa municipal, a l’hora de pintar façanes. Ningú pot negar que es fa mirar. I és que a Sant Cugat, no cal dir-ho, l’art cada cop està més viu. Només cal recordar façanes com les de l’hotel del carrer Cèsar Martinell, o la Llar d’Avis de la Parròquia, entre altres. L’art cada dia es manifesta més  a carrers i places, com també a cases i edificis. És el cas d’aquesta paret del còmic que em té ben atrapat. En uns altres moments ja l’haurien  repintat, arrebossat  o fins i tot qui sap si no haurien obert noves i més amplies finestres i portes per encabir-hi un nou negoci. Potser un comerç de moda, una franquícia, un bar de tapes o un restaurant. Però no.  No volen fer-hi res de tot això. Hi volen fer un museu dedicat al còmic.

Sant Cugat és popular per ser terra d’artistes. I és cert. Som terra d’artistes, ens ho va saber veure en Josep Canals, dinamitzador cultural i galerista, amb el seu encertat eslògan.  No se li pot negar que va tindre visió de futur. Un futur que podem dir que ja és arribat. Han passat els anys i l’eslògan se’ns està quedant curt, petit. Hem de començar a pensar a afegir-hi quelcom més, per exemple  “i dibuixants de còmic” exagerar, és molta l’afició que hi ha al dibuix gràfic i molts practicants avui han escollit viure a Sant Cugat. És el cas de La Floresta, veritable terra de talents i d’iniciatives. I ara aquest museu del còmic, i potser més endavant la celebració del carrer del còmic.

Francesc Vila i Rufa (Cesc) i Josep M. Cabrerizo

Parlant de còmics, i com que aquest espai Fem Memòria és precisament per a fer memòria, crec oportú afegir-hi records personals que tenen a veure amb el còmic. L’any 1969 vaig participar en una exposició col·lectiva dedicada al còmic local. Es va fer a la plaça del monestir, on hi havia la seu del Club Muntanyenc, avui una pizzeria.  La mostra, organitzada pel grup Set i Tantes, havia despertat molta curiositat entre la població, atès que era el primer cop que es gosava criticar i ridiculitzar estaments tan sagrats com eren l’església i l’ajuntament.  Només uns inconscients com nosaltres ho vam fer, això sí, sota l’obligació prèvia de retirar uns acudits dels quals teníem penjats.  El cas és que les autoritats locals, poc acostumades a riure’s de fets que passaven al poble, ens  la van voler tancar argumentant que a més d’insolents érem una colla de bruts. I tot perquè vam omplir de pàmpols el terra de la sala. Per nosaltres simplement les fulles formaven part del decorat.  La qüestió és que aquella mostra del còmic local la recordo amb censura i anècdota inclosa.  

Passats els anys, el 1994 amb motiu d’un aniversari del setmanari Els 4 Cantons aquest li va encarregar un dibuix al popular dibuixant de còmics Francesc Vila i Rufa, més conegut com a Cesc, per incloure a la portada del número 50 de la publicació. Cinquanta números eren molts números, acostumats al fet que no hi havia publicació local que durés gaire, i el setmanari es va voler lluir i contactar amb  Cesc, que junt amb Perich eren els dos ninotaires que estaven en l’elit de l’humor gràfic en català. Recordo que em va tocar fer-li d’amfitrió durant la visita que va fer a la redacció del setmanari.  També que va insistir molt que l’entrevista volia que la féssim  amb el monestir com a fons, i  la vam fer. Però de quina manera, sota el paraigua, ja que ens va agafar un aiguat propi del mes de maig. Li vaig proposar ajornar l’entrevista, però es va negar. Recordo les seves paraules:  “Si no m’espanta la Llei Fraga com vols que li tingui por a l’aigua beneïda”,  i vam continuar com si res fent l’entrevista sota el paraigua.

Josep M. Cabrerizo i Bell

Deixa un comentari