Promo banner TVSC

Publicitat

Aquelles olors de poble


josepcabrerizo-model-opinio
Una característica del poble quan aquest encara era poble, i parlo de Sant Cugat sobre l’any 1965, les olors i les flaires que es podien sentir anant pels carrers.

Per les olors podies saber on eres. Era el cas del carrer Major, l’espardenyeria de cal Manà, per exemple. L’olor d’espart era tan forta que anava associada a l’activitat que s’hi feia, com era la de fer i vendre espardenyes. Que tant feien servir els pagesos per
anar a la vinya o al camp com la gent més corrent. També hi havia qui les duia per mudar. Avui qui porta unes espardenyes és per alguna moda, aleshores portar espardenyes eren la cosa més normal.

Carrer Santiago Rusiñol l’any 1968.

Seguim doncs pel recorregut del carrer: Una mica més avall, a tocar amb el carrer Mir, hi havia l’escola Azqueta… només passar pel davant de la porta senties una olor especial, una olor que no feia en cap altre lloc. Era olor de goma d’esborrar. Les males
llengües deien que les gomes Milan de color nata o de maduixa les tenien prohibides. S’havia donat el cas que més d’un nen se les havien arribat a menjar per l’olor de nata i de maduixa que feien. Ja eren ganes de complicar-se la vida, sobretot tenint a prop de l’escola la botiga de cal Liró, on s’hi podien comprar llaminadures més saludables. Com eren les arrels de regalèssia o les tires de pega dolça. També estaven de moda els sidrals, una mena de tub ple de pols que ens omplia la boca de bromera amb gust de taronja. També li dèiem pica-pica. Seguint més avall, ja a la plaça Octavià, una altra botiga avui desapareguda tenia també una olor molt especial. Era la botiga de ca les Llorençones. Una mítica casa de pagès derruïda als anys seixanta. Cada cop que obrien la caixa on guardaven per norma els xiclets Bazooka la boca em començava a fer salivera. Anys després, coneixeria la història d’aquell xiclet nascut als Estats Units l’any 1947 i batejat amb el nom de l’arma que es va popularitzar durant la Segona Guerra Mundial. Els xiclets Bazooka durant anys es van convertir en tot un símbol global d’infantesa i de divertiment, fomentat a través dels còmics que portaven de promoció impresos en els embolcalls dels xiclets. Per a molts de nosaltres aquelles historietes van representar l’apropament i l’inici a la lectura.

Amb el pas dels anys van anar canviant les olors, les del carrer Major i les del carrer de baix. És a dir el carrer Santiago Rusiñol. Els diumenges amb els amics anava a fer els primers vermuts al bar de ca l’Andrés. Tota una institució en aquella època. El bar es va fer famós per les tapes tan generoses que servia, la que tenia més demanda era el combinat de la casa. El que més recordo és la fortor de les banderilles i del cogombre, tot molt avinagrat, sort del “sifón” que ens permetia allargar el vermut fins a liquidar-lo.

Casa de les Llorençones (cal Xerina).

Seguint pel mateix carrer, quasi enfront del bar Andrés, hi havia un petit local de dimensions molt reduïdes que també tenia la seva olor especial. Bé, més que olor hauria de dir ja d’entrada pudor. Era de tabac. Pudors a part…. En aquell local hi vaig fer les millors partides de futbolí de la meva vida. Amb futbolins dels de veritat, dels bons. De la casa Córdoba que avui estan tan buscats pels col·leccionistes. Entre partida i partida vaig començar a provar el tabac… Bisonte, Celtas, Chester, Ducados, tot el que queia a les meves mans. Tenia l’edat en què els joves ho volíem provar tot i escollir. Per sort vaig acabar triant no fumar més, doncs no podia suportar aquella pudor que em feia la roba cada cop que sortia del localet dels futbolins. No em puc imaginar com reaccionarien avui els veïns si haguessin d’aguantar els crits i soroll de trompades cada cop que algú arrastrava la pilota i la ficava dins la porteria. Eren uns altres temps i a falta de televisió tot estava permès. Oh almenys això semblava. I per acabar, a mig carrer Santa Maria, cantonada amb carrer Xerric, una altra botiga. Feia una flaire que despertava la gana al més desganat, era la fleca de cal Tano. Tot el que feien aquella gent era pa cuit amb llenya, i l’olor es podia ensumar només començar el carrer. Entre les diverses peces les que més recordo eren els llonguets i les tornes. Aleshores el preu anava en consonància amb el pes, no com avui que va a tant la peça, tant si fa el pes com si no.

Parlar de flaires del poble i fer-ho amb la mirada perduda en el temps és sinònim d’estar patint enyorança, i és cert. Pateixo enyorança sobretot d’un poble que cada dia em costa més de reconèixer com a aquell que durant els anys de joventut em va deixar senyals de pertinença en molts aspectes, senyals que tot i el temps passat no vull oblidar… doncs que serà de mi el dia que no recordi flaires passades com podrien ser els calamars a la romana que només sabia fer la Carmen d’El Mesón… Per posar un exemple. Sant Cugat també era i és les seves olors.

 

Deixa un comentari